Presentació

Arquitectures sense lloc ofereix una mirada particular sobre la producció arquitectònica a Catalunya des de l’any 1968. La particularitat rau en el fet de limitar la recerca a aquelles arquitectures que no existeixen físicament, però que ens ajuden a comprendre la realitat d’avui en tota la seva complexitat. Ens conviden a reflexionar sobre la nostra societat a partir d’arquitectures que han desaparegut amb el temps o que no s’han arribat a materialitzar mai.

La mostra és fruit del treball d’investigació iniciat l’any 2006 en què s’han estudiat i documentat més de 2.000 projectes que, per diverses raons, no existeixen fora de la seva dimensió conceptual. L’exposició ens en mostra una selecció.

La gran majoria són projectes ideals que mai van arribar a sortir de la taula de l’arquitecte. D’altres són projectes que s’han vist modificats perquè s’han enderrocat o han canviat; o projectes d’arquitectura efímera, pensats per a un breu període de temps, entre els quals les escenografies formen un grup a banda per la seva lògica específica i els seus condicionants clarament diferenciats.

També mostrem l’arquitectura proposada o imaginada per creadors d’altres disciplines, com ara el cinema, les arts visuals i, de manera especial, el còmic. Contextos en què les discussions sobre la ciutat es manifesten des d’una perspectiva que, lluny de les servituds pròpies de l’ofici d’arquitecte, sovint pot manifestar-se més lúcida.

La narració no cronològica dels fets ens ha permès oferir una lectura més reflexiva i polièdrica del contingut, que ens proporciona elements per al debat sobre el paper de l’arquitectura i la seva interacció amb el context sociopolític. Per aquest motiu el material seleccionat ha estat distribuït a partir de nou àmbits organitzats de manera transversal, que giren entorn de sengles concursos emblemàtics que han representat un paradigma en la relació entre l’arquitecte i la societat.

Nou estudis d’arquitectes de nova generació han reinterpretat aquests paradigmes i han ideat per a aquesta exposició les instal·lacions que il·lustren cadascun d’aquests àmbits.

Castellano English

Presentación

Arquitecturas sin lugar ofrece una mirada particular sobre la producción arquitectónica en Cataluña desde 1968. La particularidad radica en el hecho de limitar la investigación a aquellas arquitecturas que no existen físicamente, pero que nos ayudan a comprender la realidad de hoy en toda su complejidad. Nos invitan a reflexionar sobre nuestra sociedad a partir de arquitecturas que han desaparecido con el tiempo o que nunca se han llegado a materializar.

La muestra es fruto del trabajo de investigación iniciado en 2006 en el que se han estudiado y documentado más de 2.000 proyectos que, por varias razones, no existen fuera de su dimensión conceptual. La exposición nos muestra una selección.

La gran mayoría son proyectos ideales que nunca llegaron a salir de la mesa del arquitecto. Otros son proyectos que se han visto modificados porque se han derribado o han cambiado, o proyectos de arquitectura efímera, pensados para un breve periodo de tiempo, entre los que las escenografías forman un grupo aparte por su lógica específica y sus condicionantes claramente diferenciados.

También se muestra la arquitectura propuesta o imaginada por creadores de otras disciplinas, como el cine, las artes visuales y, de forma especial, el cómic. Contextos en que las discusiones sobre la ciudad se manifiestan desde una perspectiva que, lejos de las servidumbres propias del oficio de arquitecto, a menudo puede manifestarse más lúcida.

La narración no cronológica de los hechos nos ha permitido ofrecer una lectura más reflexiva y poliédrica del contenido, que nos proporciona elementos para el debate sobre el papel de la arquitectura y su interacción con el contexto sociopolítico. Por este motivo el material seleccionado se ha distribuido a partir de nueve ámbitos organizados de modo transversal que giran en torno a sendos concursos emblemáticos que han representado un paradigma en la relación entre el arquitecto y la sociedad.

Nueve estudios de arquitectos de nueva generación han reinterpretado dichos paradigmas y han ideado para esta exposición las instalaciones que ilustran cada uno de estos ámbitos.

Català English

Introduction

Architectures without Place offers a particular vision of architectural production in Catalonia since 1968. The singularity lies in the fact of limiting the study to architectures that do not physically exist but nonetheless help us understand present-day reality in all its complexity. We invite you to reflect on our society on the basis of architectures that have disappeared in the course of time or were never materialized in the first place.

The show is the result of a research process that commenced in 2006, involving the study and documentation of over 2,000 projects which for various reasons do not exist outside of the conceptual dimension. The exhibition presents a selection of these.

The great majority are ideal projects that never got off the architect’s drawing board. Others are projects that have changed as a result of being altered or demolished, or are ephemeral architecture projects conceived for a brief existence: among these, set designs form a group apart by virtue of their specific logic and clearly differentiated conditioning factors.

We have also included architectures proposed or imagined by creative talents from other disciplines such as film, the visual arts and especially the comic - contexts in which the discussion about the city is carried out from a perspective that, remote from the particular servitudes of the architecture profession, often gives it a greater lucidity.

The non-chronological narrative of events has allowed us to offer a more reflective and multifaceted reading of the content, providing us with the elements for a debate on the role of architecture and its interaction with the socio-political context. With this in mind the material selected has been articulated in nine sections, organized transversally, that revolve around highly significant competitions that have constituted a paradigm in the relationship between the architect and society.

Nine architecture studios have reinterpreted these paradigms, and have created for this exhibition the installations that illustrate each of these areas.

Català Castellano

1. Reformulacions de la realitat

És part de la feina de l’arquitecte donar forma a la realitat. En determinats moments, causes de tota mena fan que aquesta funció es plantegi en clau renovadora, fundacional o regeneradora. Són episodis històrics que poden venir marcats per un canvi de paradigma motivat per avanços tecnològics; o també perquè l’individu percep el seu propi moment històric com un període de dissolució, on velles estructures, encara presents, es manifesten més asfixiants que mai en la mesura que són conscients de la seva desaparició imminent.

La segona meitat dels seixanta és un període marcat per l’esperit de la revolta. En el cas de Catalunya, tot això coincideix amb un moment en què la progressiva obertura del règim franquista al mercat internacional (emigració, turisme, etc.), iniciada al final dels cinquanta, comença a fer-se visible. Saber què està passant fora fa que els ciutadans prenguin més consciència de la grisor en la qual viuen. En aquest context de descontentament, l’arquitectura més avançada sembla obsessionada a construir-se nous entorns artificials, més adequats a una possible felicitat futura que a la decadent realitat del moment, com podem constatar en el concurs triat per a aquest àmbit: el de la Universitat Autònoma de Barcelona (1969).

Castellano English

1. Reformulaciones de la realidad

Es parte del trabajo de arquitecto dar forma a la realidad. En determinados momentos, causas de todo tipo hacen que esta función se plantee en clave renovadora, fundacional o regeneradora. Son episodios históricos que pueden venir marcados por un cambio de paradigma motivado por avances tecnológicos; o también porque el individuo percibe su propio momento histórico como un periodo de disolución, en el que viejas estructuras, aún presentes, se manifiestan más asfixiantes que nunca en la medida en que son conscientes de su inminente desaparición.

La segunda mitad de los sesenta es una época marcada por el espíritu de la revuelta. En el caso de Cataluña, todo esto coincide con un momento en que la progresiva apertura del régimen franquista al mercado internacional (emigración, turismo, etc.), iniciada a finales de los cincuenta, empieza a hacerse visible. Saber qué está pasando afuera hace que los ciudadanos tomen mayor conciencia de la mediocridad en la que viven. En este contexto de descontento, la arquitectura más avanzada parece obsesionada en construirse nuevos entornos artificiales, más adecuados a una posible felicidad futura que a la decadente realidad del momento, como puede constatarse en el concurso seleccionado para este ámbito: el de la Universidad Autónoma de Barcelona (1969).

Català English

1. Reformulations of Reality

It is part of the architect’s work to give form to reality. At certain times, a variety of circumstances can cause this function to be approached in a spirit of renewal, foundation or regeneration. These are historic episodes that may be marked by a change of paradigm as a result of technological advances, or because certain individuals perceive their historical moment as a period of dissolution in which old structures, still present, are seen as more suffocating than ever in so far as they are aware of their imminent disappearance.

The second half of the nineteen-sixties was a period marked by a spirit of revolt. In the case of Catalonia, this coincided with a moment when the progressive opening of the Franco regime to the international market (emigration, tourism, etc), begun in the late 1950s, was starting to be visible. Knowing what was happening elsewhere made people all the more aware of the greyness in which they were living. In this context of discontent, the most advanced architecture seemed to be obsessed with constructing new artificial environments, more suited to a possible future happiness than to the decadent reality of the time, as can be seen in the competition chosen to represent this period, for the Universitat Autònoma de Barcelona (1969).

Català Castellano

2. Ecologies: l’arquitectura
i el seu entorn

Abans de la mort del general Franco, la generació d’arquitectes que durant la transició ocuparà llocs de responsabilitat, ja ha començat a mirar-se la ciutat com a escenari futur de les seves actuacions i no tant com l’entorn hostil que havia estat. És lògic, doncs, que apareguin preguntes sobre la relació entre el nou i l’antic, entre les propostes modernes i la ciutat històrica. D’altra banda, es tracta d’un interès molt vinculat a la nova preocupació pel passat. És en aquests termes que és possible emmarcar el concurs per a l’ampliació de la seu del COACB del 1976.

Ecologies vol fer referència a totes aquelles actituds que fan de la lectura de l’entorn el fonament del projecte. Es pren el terme ecologia en el seu sentit més original: el prefix eco- prové del mot grec oikos, que vol dir ‘casa’. Ecologia, doncs, com la ciència que estudia l’entorn del projecte arquitectònic. Des d’aquí, en el cas de la ciutat, és evident que la història adquireix de nou una importància fonamental. Si l’arquitectura ecològica es preocupa per la conservació del medi ambient, l’ecologia de l’arquitectura converteix l’observació i l’anàlisi del lloc en la ciència de l’arquitecte.

Castellano English

2. Ecologías: la arquitectura
y su entorno

Antes de la muerte del general Franco, la generación de arquitectos que durante la transición ocupará lugares de responsabilidad ya ha empezado a mirar la ciudad como futuro escenario de sus actuaciones y no tanto como el entorno hostil que había sido. Es lógico, pues, que surjan preguntas sobre la relación entre lo nuevo y lo antiguo, entre las propuestas modernas y la ciudad histórica. Por otra parte, se trata de un interés estrechamente vinculado a la nueva preocupación por el pasado. En estos términos es posible enmarcar el concurso para la ampliación de la sede del COACB de 1976.

Ecologías quiere aludir a todas aquellas actitudes que hacen de la lectura del entorno el fundamento del proyecto. Se toma el término ecología en su sentido más original: el prefijo eco- proviene del griego oikos, que significa ‘casa’. Ecología, pues, como la ciencia que estudia el entorno del proyecto arquitectónico. Desde aquí, en el caso de la ciudad, es evidente que la historia adquiere de nuevo una importancia fundamental. Si la arquitectura ecológica se preocupa por la conservación del medio ambiente, la ecología de la arquitectura convierte la observación y el análisis del lugar en la ciencia del arquitecto.

Català English

2. Ecologies: Architecture
and its Environment

Even before the death of General Franco, the generation of architects that was to hold positions of responsibility during the transition was already starting to look at the city as the future setting of their actuations and not as the hostile environment it had formerly been. It is understandable, then, that questions should have arisen concerning the relationship between the new and the old, between modern proposals and the historic city. What is more, this was an interest related to the new concern with the past. It is in these terms that we can frame the competition for the extension of the headquarters of the COACB Barcelona architects’ association 1976.

Ecologies is intended to refer to all of those attitudes that make the reading of the setting the basis of the project. The word ecology is used here in its original sense: the prefix ‘eco-’ comes from the Greek root oikos, meaning house. Ecology, then, as the science that studies the setting of the architectural project, and in the case of the city it is clear that here history is once again of fundamental importance. If ecological architecture is concerned with the conservation of the environment, the ecology of architecture makes the observation and analysis of the place the science of the architect.

Català Castellano

3. L’usuari com a
generador de llocs

Bona part de l’arquitectura moderna dels anys vint i trenta del segle XX fonamentava la renovació de la forma en conceptes com funcionalisme. Però cap a la meitat del segle, ja superada la febre del maquinisme, el debat passa a plantejar-se en termes d’ús.

Parlar d’ús és parlar d’usuaris i, per tant, implica un canvi de paradigma: les necessitats dels usuaris ultrapassen de bon tros els simples requeriments mecànics de la funció. Tot plegat vol dir incloure aspectes que superin les consideracions purament estandarditzades de les funcions quantificables; introduir arguments d’ordre psicològic, sociològic i culturals, en el seu sentit més ampli; considerar, en definitiva, el futur usuari no com aquell estrany que cal convertir, sinó com el sentit bàsic del projecte arquitectònic.

Aquesta idea pren forma de maneres ben diverses. En el cas de Catalunya, la inclusió de l’usuari ve molt marcada per un discurs polític d’esquerres que pretén fer participar l’usuari en el procés del projecte. Ens referim als moviments de participació, impulsats per les associacions veïnals, que comencen a proliferar al començament dels anys setanta, i posen en marxa alguns experiments en la gestió del projecte. Possiblement un dels casos més remarcables és el concurs de les Cotxeres de Sants del 1977.

Castellano English

3. El usuario como
generador de lugares

Gran parte de la arquitectura moderna de los años veinte y treinta del siglo XX fundamentaba la renovación de la forma en conceptos como funcionalismo. Pero hacia mediados de siglo, ya superada la fiebre del maquinismo, el debate pasa a plantearse en términos de uso.

Hablar de uso es hablar de usuarios y, por lo tanto, implica un cambio de paradigma: las necesidades de los usuarios sobrepasan con mucho los simples requerimientos mecánicos de la función. Es decir, incluir aspectos que superen las consideraciones puramente estandarizadas de las funciones cuantificables; introducir argumentos de orden psicológico, sociológico y cultural, en su sentido más amplio; considerar, en definitiva, al futuro usuario no como aquel extraño a convertir, sino como el sentido básico del proyecto arquitectónico.

Esta idea tomará cuerpo de formas muy diversas. En el caso de Cataluña, la inclusión del usuario viene muy marcada por un discurso político de izquierdas que pretende hacer participar al usuario en el proceso proyectual. Nos referimos a los movimientos de participación, impulsados por las asociaciones de vecinos, que empiezan a proliferar a principios de los años setenta y ponen en marcha algunos experimentos en la gestión del proyecto. Posiblemente uno de los casos más destacables sea el concurso de las Cocheras de Sants de 1977.

Català English

3. The User as
Generator of Places

Much of the modern architecture of the 1920s and 1930s grounded the renewal of form in concepts such as functionalism, but around the middle of the century, with the passing of the fever of machinism, the debate came to be posited in terms of use.

To speak of use is to speak of users, and thus implies a change of paradigm: the user’s needs go far beyond the simple mechanical requirements of function. In other words, they include aspects that transcend the absolutely standardized considerations of purely quantifiable functions and introduce arguments of a psychological, sociological and cultural order in the broadest sense. In short, the future user is regarded not as some strange creature to be converted, but the basic meaning of the architectural project.

This idea took shape in very different ways. In the case of Catalonia the inclusion of the user was greatly influenced by a Leftist political discourse that set out to involve the user in the process of the project. Of note here are the movements of grassroots participation set in motion by local residents’ associations, which begin to proliferate in the early seventies, and resulted in a number of experiments in the way projects were run. Perhaps one of the most remarkable cases is that of the competition for the Cotxeres de Sants tram sheds in 1977.

Català Castellano

4. L’invenció
de l’espai públic

Al final dels setanta, el pas a la democràcia i la renovació administrativa que això implica obliga a pensar l’espai públic d’una altra manera. Els ajuntaments es converteixen en els principals impulsors d’una renovació i qualificació de l’espai urbà que durant dècades havia estat deixada de banda. Per fer-ho, compten amb una nova generació d’arquitectes que fins ara no havia ocupat llocs de responsabilitat en l’Administració. Si bé després sembla que s’imposa un model (ja assajat pel franquisme) on la gestió de l’espai públic queda condicionada per la participació dels inversors privats, durant els primers anys de la transició és l’Administració qui actua com a únic promotor. Més amb la voluntat real de respondre a mancances fonamentals que no pas per un interès purament formal.

Un dels concursos que il·lustra millor aquesta nova preocupació és el del parc Joan Miró del 1981, als antics terrenys de l’escorxador municipal. A més de l’escorxador, al començament dels vuitanta apareix tot un seguit de reflexions entorn del sentit, l’ús i les necessitats de l’espai públic. Cal pensar molt especialment en el conegut fenomen de les places dures, de les quals la plaça dels Països Catalans és probablement el cas més conegut, però també en altres pràctiques posteriors com poden ser ocupacions populars de l’espai públic o la utilització de cobertes com a espai per a la ciutat.

Castellano English

4. Invención
del espacio público

A finales de los setenta, el paso a la democracia y la renovación administrativa que esto conlleva obliga a pensar el espacio público de otra forma. Los ayuntamientos se convierten en los principales impulsores de una renovación y calificación del espacio urbano que durante décadas se había dejado a un lado. Para hacerlo, cuentan con una nueva generación de arquitectos que hasta ahora no habían ocupado puestos de responsabilidad en la Administración. Si bien después parece imponerse un modelo (ya ensayado por el franquismo) en que la gestión del espacio público queda condicionada por la participación de los inversores privados, durante los primeros años de la transición es la Administración quien actúa como único promotor. Más con la voluntad real de responder a carencias fundamentales que por un interés puramente formal.

Uno de los concursos que mejor ilustra esta nueva preocupación es el del parque Joan Miró de 1981, en los antiguos terrenos del matadero municipal. Además de este parque, a principios de los ochenta surgirán una serie de reflexiones en torno al sentido, el uso y las necesidades del espacio público. Hay que pensar muy especialmente en el fenómeno de las plazas duras, cuyo caso más conocido probablemente sea el de la plaza Països Catalans, pero también en otras prácticas posteriores como puedan ser ocupaciones populares del espacio público o la utilización de cubiertas como espacio para la ciudad.

Català English

4. The Invention
of the Public Space

In the late seventies, the transition to democracy and the transformation of the administration this entailed made it necessary to think of the public space in a new way. The town councils emerged as the driving force of this renewal and qualification of the urban space, which had been neglected for decades. To do so they turned to a new generation of architects who had never previously held positions in the administration. If we have subsequently seen the imposition of a model (previously tested out by the Franco regime) in which the management of the public space is conditioned by the participation of private investors, in the early years of the transition it was the public authorities that acted as sole developer, motivated more by a real desire to correct fundamental shortcomings than by any purely formal interest.

One of the competitions that best illustrate this concern is the one held in 1981 for the Joan Miró park, on the site of the old municipal slaughterhouse. At the same time, a series of reflections on the significance, use and needs of the public space came to the fore in the early eighties. Deserving of special attention here is the phenomenon of the so-called ‘hard squares’, of which the Plaça dels Països Catalans is probably the best-known case, together with other subsequent practices such as grassroots occupations of the public space or the use of roofs as urban spaces for the city.

Català Castellano

5. La construcció del símbol

Arquitectures sense lloc s’interessa per aquelles arquitectures que han estat desestimades en processos on el debat públic ha interferit de manera determinant, però també per aquells projectes que, més significativament, són pensats des d’aquells aspectes més vinculats a l’arquitectura com a símbol.

En una societat que pretén ser completament renovada i democràtica, es genera la necessitat de trobar una simbologia arquitectònica que no tingui res a veure amb l’univers simbòlic de la dictadura. Tanmateix, l’operació és complexa i esmunyedissa. Sense referents unívocs, la recerca d’un llenguatge universalment comprensible sovint es pot confondre amb instàncies discursives més pròpies del consum i la publicitat.

El moment olímpic és un cas que ens proveeix de nombrosos exemples. Aquí, la repercussió mediàtica en clau positiva forma part d’una estratègia administrativa que tracta d’establir complicitats amb la ciutadania. El concurs de l’Anella Olímpica del 1983 apareix com un bon exemple d’arquitectures desestimades des de premisses eminentment simbòliques.

Castellano English

5. La construcción del símbolo

Arquitecturas sin lugar se interesa por aquellas arquitecturas que han sido desestimadas en procesos en los que el debate público ha interferido de modo determinante, pero también por aquellos otros proyectos que, de forma más significativa, están pensados desde los aspectos más vinculados a la arquitectura como símbolo.

En una sociedad que se quiere completamente renovada y democrática, se genera la necesidad de encontrar una simbología arquitectónica que no tenga nada que ver con el universo simbólico de la dictadura. La operación, sin embargo, es compleja y escurridiza. Sin referentes unívocos, la búsqueda de un lenguaje universalmente comprensible a menudo puede confundirse con instancias discursivas más propias del consumo y la publicidad.

El momento olímpico es un caso que nos ofrece numerosos ejemplos. Aquí, la repercusión mediática en clave positiva forma parte de una estrategia administrativa que trata de establecer complicidades con la ciudadanía. El concurso de la Anilla Olímpica de 1983 aparece como un buen ejemplo de arquitecturas desestimadas desde premisas eminentemente simbólicas.

Català English

5. The Construction of the Symbol

Architectures without Place is interested in those architectures that have been rejected in selection processes where the public debate has played a decisive part, but also for those projects that, more significantly, were conceived in terms of those aspects basically relating to architecture as a symbol.

A society that wants to see itself as thoroughly reconstructed and democratic will feel the need for an architectural symbology that has nothing to do with the symbolic universe of dictatorship. However, the operation is complex and slippery. Without univocal referents, the quest for a universally intelligible language can often end up being confused with discursive mechanisms that have more in common with consumption and advertising.

The period of the Barcelona Olympic Games offers us many examples. Here, the positive media impact was part of the strategy by which administration sought to establish a sense of complicity with the public. The competition for the Olympic Ring in 1983 is a good example of architectures that were rejected for eminently symbolic reasons.

Català Castellano

6. Treballar en els límits

Parlar de ciutat és parlar de transformació, creixement i annexió constants. Per tant, parlar dels límits de la ciutat, lluny de qualsevol exigència d’immobilitat, implica operar amb el pur canvi. Des de mitjan segle XIX, una vegada les ciutats deixen de viure dins el límit precís de la muralla, aquest nou límit difús esdevindrà una de les qüestions principals a què, de manera periòdica i recurrent, hauran de respondre urbanistes i arquitectes.

Al final dels vuitanta, els canvis experimentats a Barcelona fan que el debat sobre el límit torni a ser un problema central. En aquest sentit és paradigmàtic el concurs “Habitatge i ciutat”, organitzat l’any 1989 per la revista Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme.

Castellano English

6. Trabajar en los límites

Hablar de ciudad es hablar de transformación, crecimiento y anexión constantes. En consecuencia, hablar de los límites de la ciudad, lejos de cualquier exigencia de inmovilidad, implica operar con el puro cambio. Desde mediados del siglo XIX, una vez las ciudades dejan de vivir dentro del límite preciso de la muralla, este nuevo límite difuso se convertirá en una de las principales cuestiones a la que, de forma periódica y recurrente, deberán responder urbanistas y arquitectos.

A finales de los ochenta, los cambios experimentados en Barcelona hacen que el debate sobre el límite vuelva a ser un problema central. En este sentido es paradigmático el concurso “Vivienda y ciudad”, organizado en 1989 por la revista Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme.

Català English

6. Working at the Limits

To speak of the city is to speak of constant transformation, growth and annexation. Consequently, to speak of the limits of the city, far from any imperative of stasis, means operating with pure change. From the middle of the nineteenth century, when European cities stopped living within the precise bounds of their ancient walls, this new diffuse limit is one of the crucial questions to which town planners and architects have repeatedly had to respond.

In the late 1980s the changes taking place in Barcelona made the debate about the limits a central problem once again. Of paradigm importance here was the Housing and the City competition organized by the magazine Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme in 1989.

Català Castellano

7. Projectar des dels sistemes

A mitjan anys noranta, els canvis introduïts per les noves tecnologies digitals tornen a convertir els sistemes en un tema d’actualitat. És una pràctica que tracta d’establir organismes de càlcul que generin projecte per si sols, i que d’aquesta manera permetin més autonomia. La idea té molt a veure amb tota aquella arquitectura que renuncia al detall i que posa èmfasi en l’estratègia; que entén el projecte com a procés orgànic on una solució genera posteriors solucions, i que, sobretot, renuncia al projecte com a expressió subjectiva de l’autor.

Arquitectures sense lloc entén com a paradigmàtica la pràctica dels concursos administratius (GISA, Bagursa, Incasòl, etc.) que des de mitjan anys noranta s’han convertit en la font principal d’arquitectures no construïdes, totes plantejades des d’estrictes protocols d’organització. En aquest cas, un interès no específicament arquitectònic, més fonamentat en qüestions d’ordre legal i administratiu, acaba generant unes arquitectures que, de vegades, poden entendre’s com el resultat de sistemes combinatoris i d’addició.

Castellano English

7. Proyectar desde los sistemas

A mediados de los noventa, los cambios introducidos por las nuevas tecnologías digitales hacen que los sistemas vuelvan a convertirse en un tema de actualidad. Es una práctica que trata de establecer organismos de cálculo que generen proyecto por sí solos, permitiendo de este modo más autonomía. La idea tiene mucho que ver con toda aquella arquitectura que renuncia al detalle y que pone el énfasis en la estrategia; que entiende el proyecto como proceso orgánico donde una solución genera posteriores soluciones y que, sobre todo, renuncia al proyecto como expresión subjetiva del autor.

Arquitecturas sin lugar entiende como paradigmática la práctica de los concursos administrativos (GISA, Bagursa, Incasòl, etc.) que desde mediados de los noventa se han convertido en la principal fuente de arquitecturas no construidas, todas ellas planteadas desde estrictos protocolos de organización. En este caso, un interés no específicamente arquitectónico, más fundamentado en cuestiones de orden legal y administrativo, acaba generando unas arquitecturas que, en ocasiones, pueden entenderse como el resultado de sistemas combinatorios y de adición.

Català English

7. Designing from Systems

In the mid nineties the changes introduced by the new digital technologies gave systems a renewed currency. The idea was to try to establish organisms of calculation that would generate the project by themselves, thus allowing greater autonomy. The approach had a lot to do with a whole trend in architecture that dispensed with detail and placed the emphasis on strategy, understanding the project as an organic process in which each solution generates successive solutions and, above all, renounced the project as a subjective expression of its author.

Architectures without Place takes as paradigmatic the practice fomented by the public-authority competitions (GISA, BAGURSA, INCASOL, etc) that have since the mid-nineties been the main source of unbuilt architectures, all of them posited according to strict organizational protocols.

Català Castellano

8. Experiments sobre l’habitar

Exigències econòmiques, funcionals, tècniques i simbòliques fan que sovint oblidem que la primera matèria amb què opera l’arquitectura és l’espai, que és percebut a través dels sentits. En primer lloc el de la vista, però també el tacte o l’oïda. “Experiments sobre l’habitar” recull, d’una banda, aquells projectes on els jocs perceptius ocupen un lloc preeminent. D’altra banda, i en la mesura en què tots fem ús de l’habitatge, l’espai domèstic concentra un gran nombre d’experiments i variacions sobre la manera de disposar i comprendre’n el programa. Tanmateix, aquesta experimentació transcendeix els aspectes perceptius i tracta de trobar noves solucions, tant en l’ús dels materials com en les disposicions de les parts, que millorin la vida de l’usuari. Els costums i les estructures familiars canvien constantment; així, la casa, centre vital i refugi de la intimitat, demana ser repensada a cada generació.

Pel que fa a aquestes noves maneres de pensar l’habitatge, el concurs de la UIA del 1996 significa un moment especialment interessant. Tant pel que fa a l’habitatge com per l’interès a trobar maneres de regenerar el teixit del Raval sense renunciar al seu caràcter residencial.

Castellano English

8. Experimentos sobre el habitar

Exigencias económicas, funcionales, técnicas y simbólicas hacen que a menudo olvidemos que la materia prima con la que opera la arquitectura es el espacio, que es percibido a través de los sentidos. En primer lugar el de la vista, pero también el tacto o el auditivo. “Experimentos sobre el habitar” recoge, por una parte, aquellos proyectos en que los juegos perceptivos ocupan un lugar preeminente. Por otra parte, y en la medida en que todos hacemos uso de la vivienda, el espacio doméstico concentra un gran número de experimentos y variaciones sobre el modo de disponer y comprender su programa. No obstante, esta experimentación trasciende a los aspectos perceptivos y trata de hallar nuevas soluciones, tanto en el uso de los materiales como en las disposiciones de las partes, que mejoren la vida del usuario. Las costumbres y estructuras familiares cambian constantemente; así, la casa, centro vital y refugio de la intimidad, pide ser repensada a cada generación.

Por lo que respecta a estas nuevas maneras de pensar la vivienda, el concurso de la UIA de 1996 significa un momento especialmente interesante. Tanto por lo que atañe a la vivienda como por el interés en encontrar formas de regenerar el tejido del Raval sin renunciar a su carácter residencial.

Català English

8. Experiments in Living

Economic, functional, technical and symbolic demands can often lead us to forget that the raw material with which architecture works is space, which is perceived by way of the senses: the sense of sight, first and foremost, but also touch or hearing. On the one hand, ‘Experiments in Living’ brings together projects in which the play of perceptions has a pre-eminent role. On the other hand, and in so far as we are all users of housing, the domestic space is subject to a great number of experiments and variations on how to lay out and understand the residential programme. In fact, this experimentation goes beyond the perceptual aspects and seeks to find new solutions, both in the use of materials and in the distribution of the parts, that can make life better for the user. Customs and family structures are constantly changing, and the home, that vital centre and refuge of privacy, needs to be thought out afresh by each new generation.

With regard to these new ways of thinking about housing, the UIA competition in 1996 marks a particularly interesting moment, both in terms of housing and in the bid to find ways of regenerating the fabric of the Raval district without sacrificing its residential character.

Català Castellano

9. Catalunya com a ciutat

Si la primera part de l’exposició feia referència al medi natural com un fora, aquesta última secció parla d’aquells projectes que entenen que ja tot és ciutat. La naturalesa deixa de ser aquella arcàdia perduda on poder experimentar noves formes de vida per esdevenir una reserva dins el sòl urbà.

La ciutat i el camp deixen de ser dues realitats diferents i esdevenen extensió l’una de l’altra. Així, l’espai natural deixa de ser considerat com l’espai verge exterior a la ciutat on evadir-nos, per convertir-se en una gran infraestructura urbana que suporta totes les altres (línies d’alta velocitat, d’informació, energètiques). A Catalunya, com a molts altres llocs, la distinció entre sòl urbanitzat i naturalesa verge ja no té cap sentit.

Precisament és a partir de reflexions com aquesta que es pot comprendre el concurs “400.000 habitatges”, organitzat per la revista Quaderns l’any 2004.

Castellano English

9. Cataluña como ciudad

Si la primera parte de la exposición hacía referencia al medio natural como un fuera, esta última sección habla de aquellos proyectos que entienden que ya todo es ciudad. La naturaleza deja de ser aquella arcadia perdida donde poder experimentar nuevas formas de vida para convertirse en una reserva dentro del suelo urbano.

Campo y ciudad dejan de ser dos realidades distintas y pasan a ser extensión una de otra. Así, el espacio natural deja de ser considerado aquel espacio virgen exterior a la ciudad donde evadirnos, para convertirse en una gran infraestructura urbana que actúa de apoyo de todas las demás (líneas de alta velocidad, de información, energéticas). En Cataluña, como en muchos otros lugares, la distinción entre suelo urbanizable y naturaleza virgen ya no tiene ningún sentido.

Precisamente es a partir de reflexiones como esta que puede comprenderse el concurso “400.000 viviendas”, organizado por la revista Quaderns en 2004.

Català English

9. Catalonia as a City

If the first part of this exhibition made reference to the natural environment as an outside, this last section deals with projects which start from the idea that everything is now city. Nature is no longer a lost arcadia in which to experiment with new ways of life, and has become a reserve within the urban expanse.

The city and the country have ceased to be two different realities, and are now extensions of one another. Thus, the natural realm can no longer be thought of as the virgin space outside the city that we escape to: it has become a major urban infrastructure that support all of the others (high-speed lines of transport, information and energy). In Catalonia, as in many other places, the old distinction between urban fabric and virgin nature is no longer tenable.

It is precisely in terms of such reflections that the 400,000 Homes competition organized by the magazine Quaderns in 2004 asks to be understood.

Català Castellano